Ellas

Pandora va ser, doncs, per als mortals, la primera dona, l’Eva de la llegenda grega que, en lloc de precipitar-se vers el fruit prohibit, s’aboca, posseïda per la curiositat, a obrir una gerra – o una caixa – que contenia tots els mals: en l’instant en què la donzella destapa el recipient, les dures fatigues, les malalties i les desgràcies s’escampen ràpidament sobre la terra; amb l’arribada de Pandora – assenyala també Vernant -, els homes coneixen el treball, el cansament i la pèrdua d’un paradís on, fins aleshores, la terra havia produït espontàniament fruit abundant i generós. Els nens no sorgiran tampoc de la terra, perquè Pandora introdueix la sexualitat entre els mortals: criatura de naturalesa freda i humida – donzella artificial modelada per Hefest amb terra i aigua – és símbol de la temptació perversa de la qual els homes difícilment poden escapar.

Pandora és sensual i perillosa, intel•ligent i mentidera, arquetipus de la feminitat dual, ambigua i temerària, i sedueix i destrueix els homes. Figura sempre atractiva per a la imaginació creadora – plàstica, literària o musical -, Pandora s’amaga sota noms tan diversos com Carmen, Salomé o Lulú, però és en la foscor de les sales cinematogràfiques on trobem la seva fixació cinètica: en la cabellera permanentment embullada que emmarca el rostre pàl•lid de Theda Bara, en els vestits de setí negre que enalteixen el cos seductor de Louise Brooks o en el fum espès i embruixador de les cigarretes de Marlene Dietrich.

És, tanmateix, en l’estricte univers del gènere negre de Hollywood en què volem resseguir el moviment voluble de Pandora: explorarem el mite madurat d’aquesta feminitat entre els relats detectivescos del cinematògraf de les dècades dels anys quaranta i dels cinquanta, allà on confuses trames i denses veus en off s’ensenyoreixen dels enfosquits paisatges urbans. Entre policies o polítics corruptes, empresaris xantatgistes o herois perdedors, apareix la bellesa hipnotitzadora de la femme fatale, figuració moderna de la imaginació seductora i nefasta de Pandora: sota una aparença amable, sorgeixen els diferents rostres de la perversió, la de Jean Simmons a Angel Face (Otto Preminger, 1953) o la de Barbara Stanwick a Double Indemnity (Billy Wilder, 1944); aquestes són, entre moltes altres, les cares cinètiques de la desgràcia terrible i fatal per als mortals. Davant la potència nefasta d’aquestes feminitats, el protagonista masculí perd la fortalesa: l’heoir deambula confós, feble, cansat, desproveït de l’energia que li és habitual. En un espai, doncs, on no hi ha lloc per l’heroi solar – lluminós i vencedor -, la figuració pandòrica pren en el relat la iniciativa, s’apodera del regne obscur del cinema negre i amplifica la moral enterbolida que convoca el gènere: seductores, farsaires, mortíferes al primer bes, les dones precipiten l’heroi vers un desolat carreró sense sortida; dotades d’una potent sexualitat, les filles cinemtogràfiques de Pandora són un bell mal, un engany contra el qual res no poden fer els homes del noir.

Núria Bou. Deesses i tombes. Mites femenins en el cinema de Hollywood. Fragment.