Todo sobre mi madre

  “Todo en el melodrama pivota sobre la pérdida del objeto amoroso. El espectador percibe el aroma de una pérdida inexorable y el tiempo es el gran protagonista de un género en el cual todo depende de la puesta en escena, del espesor del tiempo irrecuperable. Su unidad narrativa no es propiamente la acción, sino, más exactamente, esa otra forma de acontecer que es el padecimiento: la acción declinada en pasivo, sufrida en lugar de actuada.” [1]

Jesús González Requena 

“La emoción dominante del melodrama es el dolor de la pérdida, la incertidumbre acerca de la recuperación simbólica, la desesperación ante obstáculos que se dirían infranqueables y el tiempo como media inexorable de todas las cosas. Su propósito es la intensidad y su método la acumulación.” [2] 

José Luis Téllez

 "No eres un ser humano, Lola... Eres una epidemia"

L’etern retorn

Al final de la pel·lícula l’espectador resta immòbil a la butaca, imbuït d’una sensació agredolça. La història sembla haver avançat en línia recta quan, en realitat, a cop de destí, ha tornat al punt de partida inicial. Al final del film, Rosa mor en el part deixant a Manuela a càrrec del segon fill del seu ex marit, que a més du el mateix nom que el primer, Esteban. Ha estat necessari que una mare mori perquè un fill neixi i perquè una altra dona torni a ser mare. Així, les circumstàncies uneixen de nou a la Manuela i la Lola, que assegudes davant una taula de bar, contemplen la fotografia del fill mort que van tenir en comú mentre agafen en braços el petit nouvingut, l’única cosa que aportarà consol a Manuela després de la seva gran peripècia. L’estructura temporal de la pel·lícula, doncs, és lineal però circular. Tots els personatges han volgut canviar de estatus (de sexe, d’ofici...) al llarg del relat però irremediablement tornen al punt de partida, com si el temps els hi hagués gastat una broma pesada i la vida els alliçonés negant-se al seu intent tossut de canviar. A aquesta idea cíclica se li suma la de la repetició. Al principi del film, Manuela ha de simular, en els seminaris mèdics que s’imparteixen a l’hospital, que acaba de perdre un ésser estimat i ha de prendre la decisió de si donar o no els seus òrgans vitals. Ben aviat s’enfrontarà de nou a aquesta situació, ara 100% real. De la mateixa manera, Manuela li explica a Esteban que quan era jove va interpretar a Estela, de Un tranvía llamado Deseo, a la companyia teatral del seu poble; i més endavant li donarà vida de nou compartint escenari amb Huma Rojo, el personatge que li permet retrobar-se amb aquest lloc mític, el teatre.

D’alguna manera, Todo sobre mi madre desplega una vegada i una altra la mateixa història, la de la pèrdua de l’objecte de desig (Esteban, Rosa, Nina...) i gira entorn a dos punts essencials del gènere melodramàtic, que són, segons Francesc Llinàs i Javier Maqua, el caràcter irreversible del pas del temps i l’ús de la metàfora i la redundància per a traduïr estats d’ànim.[3] 

Estètica de la tragèdia 

Todo sobre mi madre posa en circulació els motius visuals recurrents de la filmografia d’Almodóvar però reduint l’estètica d’estudi i de decorat estilitzat de la primera etapa, apostant més pel realisme i els detalls. La predilecció del director pel vermell, però, no podia faltar. Associat, entre d’altres, a la passió i la sang, envaeix la pantalla en més d’una ocasió, com ara quan Manuela espera el seu fill al carrer, vestida amb una jaqueta vermella i recolzada sobre la paret d’on penja, enorme, el cartell de la obra Un tranvía llamado Deseo, moment en que sembla identificar-se amb la protagonista de la tragèdia. Vermell també és el joier de Blanche a la obra teatral, una capsa en forma de cor que es converteix en un objecte transaccional del cor de Esteban, un substitutiu simbòlic del seu òrgan vital, que segueix bategant en un altre pit. Un altre detall de posada en escena que evoca, in absentia, al fill perdut, és aquell pla mig de la Manuela al teatre en el qual es deixa conscientment una butaca buida al seu costat.

 

Cinefilia i postmodernitat

“La creación contemporánea recurre en efecto a la cita y a la reflexión sobre un trabajo previo, y al hacerlo fija como material de trabajo los registros de vivencias que nos precedieron. Ver el mundo a través de otras imágenes significa anteponer a nuestros ojos el filtro de la memoria y de algún modo priorizar el archivo - y no la realidad a la que alude - como espacio de experiencia.” [4] 

Joan Fontcuberta

El film està composat de materials o capes diverses que el fan complex i reflexiu. Per una banda trobem la presència de la representació dins la representació, és a dir, la obra Un tranvía llamado deseo i les simulacions a l’hospital gravades en vídeo. Sembla com si personatges i actrius pateixin una simbiosi, on el fet teatral és sempre present més enllà de les fronteres de l’escenari, cosa que remarca un pla general del pis on viu la Manuela que s’enquadra de tal manera que sembla emmarcat per un teló. 

La contínua presència de miralls i reflexes també emmarquen els personatges i reforcen la visió teatral i tràgica de les seves vides i les seves contradiccions internes. Fins i tot la televisió té un paper a la pel·lícula (All about Eve inspirarà el títol del guió que està escrivint Esteban al seu quadern) i les fotografies dialogaran contínuament amb el passat recent dels personatges i la tradició cinematogràfica mundial. No oblidem que Huma va començar a fumar perquè volia imitar Bette Davis, les fotos de la qual, juntament amb les de l’actriu madrilenya, envaeixen el camerino d’aquesta. Aquest personatge és el que millor representa la fusió entre el teatre i la vida, donat que parla en la vida real com si estigués recitant un guió, amb frases lapidàries, poètiques i teatrals. “Humo es lo único que ha habido en mi vida...” li confessa a Manuela. En definitiva, podem dir que la cinefilia d’Almodóvar no s’incorpora només com a cita sinó com a element suplementari de la diegesi, un relat que fa que el teatre i el cinema es confonguin amb la vida, que la vida imiti l’art. Todo sobre mi madre sembla parlar més del propi cinema que de la vida, i ens obliga, al final, a qüestionar-nos, hem vist un melodrama o una forma de parodiar-lo?

---

[1] VV.AA. Acerca del melodrama. Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. 1987. Pàg 10.

[2] Ídem. Pàg 26.

[3] Ídem. Pàg 18.

[4] Joan Fontcuberta. La cámara de Pandora. Barcelona: Gustavo Gili. 2010. Pàg 104. 

+ + + 

Fragmento de Temps i moviment en el melodrama: De Pedro Almodóvar a Wong Kar Wai. 
Un pequeño trabajo para la asignatura "Teories de la imatge".
UPF. Octubre 2011.